FUN LOVIN’ CRIMINALS - Sala Bikini (11 de maig 2010)

Després d’un americà i un parell de heinekens, i amb bona companyia, vaig entrar a la sala Bikini disposat a desprendre’m del regust amarg que em va deixar la darrera vegada que vaig veure -i ja en van cinc- a la banda més cool del planeta. Va ser a l’Azkena de l’any passat -la seva segona visita a l’ARF, la primera va ser l’any 2004- davant d’un públic que no va entendre que hi feien els FLC sobre l’escenari, de fet juraria que Huey va marxar emprenyat del recinte de Mendizabala per l’actitud ignorant del públic. La sorpresa desagradable de la nit -i única- va ser l’exagerat preu que ens van fer pagar per l’entrada, però dubto que aquesta fos la raó per la qual no es va omplir la sala, sinó més aviat una dècada de discs pocs més que mediocres, però la veritat és que la mitja entrada ens va permetre gaudir del concert molt còmodament. Els novaiorquesos venien a presentar Classic Fantastic, el seu darrer disc d’estudi i amb el que recuperen el pols, apropant-los, però a una distancia encara considerable, a la llunyana brillantor del clàssic 100% Colombian. Així, van anar caient The Originals, She Sings At The Sun, Jimi Choo, Mister Sun o la mateixa Classic Fantastic, de la nova collita; i van recuperar clàssics del seu reportori com Scooby Snacks, Bodega Korega, Love Unlimited, Loco, 10th Street, Southside, King Of NY i Swashbucklin' in Brooklyn que per descomptat van ser els més celebrats...pur rock-lounge-rap! Per a sorpresa meva, Mini Bar Blues, un dels seus temes més entranyables, pel que us escriu, i no us explicaré el perquè; i un tema country amb Frank passant de la bateria a la guitarra acústica, ja cap a la part final del concert. Van reaparèixer en els bisos amb We Have All The Time In The World -cover de Luis Armstrong- i la declaració de principis que és The Fun Lovin’ Criminals, un crescendo final que ens va deixar molt bon sabor de boca. Se’ns dubte, els petits clubs són l’escenari natural del FLC. I aquets cop si...el record que em van deixar l’elegància i savoir-faire de Huey -gran frontman carregat de carisma- i els seus -Fast i Frank- és el que es mereix aquesta banda, ja clàssica; us confessaré que no va ser com la primera vegada que els vaig veure a la mateixa sala, han perdut ganxo i part de la màgia pretèrita, però es van acostar considerablement. Una nit 100% cool.

Albert Bg.